Creixent, aprenent i vivint jo, podré acompanyar des de la realitat els meus fills.

EL MEU VIATGE MÉS CONSCIENT    

Contant la meva experiència com a família que eduquem els nostres tres fills sense portar-los a l'escola, vull llançar aquí un missatge d'esperança a totes aquelles persones que no troben el seu lloc a la societat.

És el relat del meu viatge més conscient. La narració inconclusa de la nostra aventura més gran: ara que la nostra filla gran acaba de fer 9 anys, amb certa perspectiva, vull rememorar allò viscut i compartir-ho per si a algú li pot ser d'utilitat. És tan alliberador i esperançador, tan empoderador i sanador atendre un desig que ve de dins, fins i tot si aquest et confronta amb tot allò establert al teu entorn: no portar els teus fills a l'escola.

El que va començar com un "no veig el moment d'enviar la meva filla a l'escola", va derivar en un "no veig la necessitat d'enviar la meva filla a l'escola". Però és clar, allò que fins als sis anys de la criatura et pots permetre sense cridar gaire l'atenció ni haver de donar grans explicacions, a partir de l'edat d'educació obligatòria del nen tot canvia: has d'explicar i justificar la teva decisió (davant dels altres i, potser més difícil, davant la part més insegura i desconfiada de tu mateixa), alhora que transites terreny inestable a nivell legal.

Aquest no és un llibre antiescola ni un compendi de consells pràctics per educar sense escola i encara menys un intent d'explicar la situació legal de les famílies que eduquen sense escola. Aquesta és la nostra història i, sobretot, el meu viatge cap a la responsabilitat i el compromís amb la vida, alimentat pels aprenentatges d’una vida sense escola en la criança dels nostres fills.

No portar els teus fills a l'escola ho canvia gairebé tot, i encara més si decideixes no portar l'escola a casa: és a dir, no replicar la cosmovisió de l'escola a casa. Això sí que ho transforma tot.

Menar els nens a l'escola és una cosa tan ordinària, mecànica i assimilada per tota la societat que tothom creu tenir una opinió "formada" sobre això. Però en realitat, gairebé ningú es planteja per què enviem els nostres fills a l'escola (com a molt hi ha una reflexió sobre quina escola o metodologia triar, però poques vegades dubtem de la necessitat o idoneïtat de portar les nostres filles a l'escola).

Aquest llibre, com prescindir de l'escola, atén una crida interna. Per continuar vivint i aprenent amb els meus fills, vull documentar i compartir allò descobert. Necessito enfrontar-me a pors que m'acompanyen des de fa massa temps. I així, creixent, aprenent i vivint jo, podré acompanyar des de la realitat els meus fills.

Potser per algun rebot inesperat de la vida aquestes línies arribin a tu i d'alguna manera et serveixin. Això em faria molt feliç. I malgrat no ser jo especialista en res, o precisament per això, per ser una mare comuna que aconsegueix, després de molts dubtes, organitzar les seves vivències, una cosa del que llegeixis t'arribi i t'obri noves opcions a la teva vida.

De persona a persona.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------

Traducció al català d’un capítol del llibre “Al margen de lo más común”

Si tras leer este relato te apetece comentar algo puedes escribirme a este mail. Te leeré encantada.  almargendelomascomun@protonmail.com  

Versión para compra, digital y en papel, disponible en breve.