La veritat?,
quina veritat?, la teva veritat?, la meva veritat?, la veritat dels altres? La
veritat és veritat per si mateixa i no té amo, només la comprovació mitjançant
un parlament imparcial i honest, on es demostra amb fets i proves fidedignes un
fet, una dada, una causa, podrà donar vigència i fe del que és veritat, fins
que sorgeixi una nova teoria, prova, i fet demostrable que ens adverteixi de la
nostra ignorància i “error”.
Deia Santiago Ramon i Cajal: “Em reservo el dret a pensar d'acord amb les meves idees actuals”, cosa que no limitaria l'obertura d'una ment tan meravellosa a noves idees i proves demostrades que li fessin canviar de semblar. Aquesta és la premissa que ha de mantenir qualsevol investigador que es preï de ser-ho, si realment vol saber la veritat sobre allò que es presti a debat. Aquesta regla immutable, inalienable és l'única forma legítima de verificar un fet, una idea o una teoria, una causa.