CANTEM
Cantar amb altra gent és revolucionari. Cantar és una forma de relacionar-nos, de prendre partit, de ser i generar identitats i vincular-nos-hi. Cantar plegats és un acte contra la solitud a favor de l’activitat col·lectiva. És una forma d’estar i una manera de fer festa.
“Qui canta els seus mals espanta” i “poble que canta mai no mor” i aquesta tardor sembla una explosió de vies de canalització d’aquesta necessitat. Han sorgit moltes noves propostes que convoquen la gent a cantar a diferents pobles, barris i ciutats del país. Molta gent, amb el Festival Càntut per bandera i paradigma. Però anem per parts perquè sembla que descobrim la sopa d’all, i òbviament tot ve d’un llarg camí.
El dissabte 25
d’octubre es va fer un homenatge a Ramon Manent a l’Escala. Per a
l’homenatge, s’hi van aplegar molts dels
que han cantat gràcies a ell, però també molts dels companys d’ofici que, o bé
han fet cantar o bé han sigut referents i models aportant repertori i fent de
les cançons una eina de construcció massiva. Ramon Gual, Jaume Arnella, Arturo
Gaya, Marcel Casellas, l’excusat Jaume Ayats i un seguit de grups i gent que
han cantat, canten i fan cantar. Si alguna cosa tenien en comú tota aquella
gent, a més de l’estima a Ramon Manent, era la bandera de creure que les
cançons no són només una música i una lletra.
Les cançons són
de la gent que ens les ha transmès, que les canta, que les escolta. Cada cançó
té moltes vides a darrere, moltes emocions individuals i col·lectives. I cantar
cançons tradicionals té un poder que apel·la a tot això amb molta força, perquè la transmissió oral és gairebé una cosa
màgica avui en dia, un petit miracle d’un coneixement viu que ha passat de
persona a persona. Amb les cançons podem créixer, reivindicar,
emocionar, sentir-nos part d’un grup, transitar moments difícils, dir adéu, estimar-nos,
fer festa, enfadar-nos, enamorar-nos, recordar moments i persones o celebrar el
present i la projecció de vida.
Hi ha hagut
moltes iniciatives per cantar i fer cantar. És clar que sempre s’ha cantat en
molts entorns com certs aplecs, esplais i caus, trobades d’amics i festes
vàries tota la vida. I clar que es canta a moltes corals. Però parlo de cantar
junts cançons que sapiguem, amb els mínims suports instrumentals i tècnics, els
mínims cançoners, però també amb cançons que ens vinculen a la nostra tradició
i identitat. Els dinars de cantadors
promoguts per Ramon Manent han sigut un precedent indiscutible per a moltes de
les trobades que fem i hem fet.
Amb elles i
també, les trobades de cantadors al Solc, el Cantabisaura, La
Taverna de Nadal del CAT i algunes altres tavernes liderades amb
aquesta finalitat com les que ens feien en Jordi Fàbregas i en Jaume
Arnella, Dimarts al Llar a Amposta, Les Encantades del
CAT promogudes per Xavi Rota, la Cantera a l’antic bar
occitanista Jan Petit, Cantem a la Fata els dimecres a
l’Ampolla, Dijous Cantem a Tortosa, el Tradicant de
Banyoles, Escornafolk a Vilanova d’Escornalbou, Cant a
la Llar a Amposta…
Més modernament
tot el moviment al voltant del Càntut, les cantades de l’Ateneu de
l’Alt d’Urgell amb en Pep Lizandra, el Sopar de Cantadors i Cantadores a
Sant Joan de Mallorca, els molt autogestionats del Cantdinar, el
dinar de la Festa de les Trementinaires a la Vall de la Vansa, Avui
Cantem a Granollers o Sabadell, la gent que fa cantar en Joan Baró a
Lleida o, molt recentment, ja les noves iniciatives que han fet esclatar el
moviment com la Cantera d’Esplugues o Les Encantades d’Olesa.
Relacionades amb
aquestes dues, estan naixent cada dia iniciatives com Decantada de
Sant Cugat del Vallès, la Cantimplora a Sant Andreu del
Palomar, Cantera Forastera a Sant Just Desvern i Sant Boi de
Llobregat, o les imminents Me’n canta de Mataró o a l’Arboç.
Aquestes iniciatives tenen caràcters propis cada una però tenen parts en comú.
Sobretot cal destacar que són autogestionades. Moltes d’elles combinen la
recerca per un repertori local propi i així reivindicar la identitat i
proporcionar un coneixement (gran exemple d’aquesta manera de treballar és
la Cantera d’Esplugues) amb una proposta festiva en què es
menja i es beu.
Aquestes noves
trobades que van sorgint per moments solen ser al vespre i tenen uns
dinamitzadors contractats que acostumen a ser una parella de músics cantadors
habituats. Aquests proposen cançons conegudes, en les quals es promociona la
participació de tots els assistents cantant. Aquest és un model molt motivat
pel Càntut, però aquest no seria possible sense tot el pòsit
generat anteriorment i moltes altres iniciatives on caldria un treball
exhaustiu per reunir-les totes.
Ara ve el Càntut,
el festival que s’ha tornat pelegrinatge per a totes aquestes noves maneres de
vincular-nos a cantar tot estant de festa, tot i que no forma part del mateix
model organitzatiu. El Càntut és
un festival professional fet a Cassà vinculat a la cançó però on té diferents
moments per cantar al voltant d’una taula. Doncs bé, per a aquestes
propostes cal destacar que les entrades foren exhaurides al cap de cinc minuts
de posar-les a la venda.
És un fenomen que
creix, molt semblant al que ha anat passant dècades anteriors amb el ball folk.
Imagino que aviat es voldrà fer una agenda i coordinar-ho, i potser aleshores
fer-ne una mena de coordinadora. Però espero que no. Perquè la gràcia està en
la diversitat de contingut i de forma de fer i que, quan vagis a Sant Cugat,
sigui diferent que quan ho facis a Mataró. El que queda clar és que hi ha
necessitat de cantar, de viure la música participativament, de trobar-se la
gent fent alguna cosa que ens faci sentir més humans, més persones.
En un món de consumisme, de coses fugaces, ens cal seure en una taula,
escoltar-nos però poder obrir la boca, mirar-nos als ulls, cantar i sentir-nos
tots, finalment, una mica més vius.
Anaís Falcó
No hay comentarios:
Publicar un comentario