D’entrada vull deixar clar que tot allò que fem -si ho fem de cor- es de profit.
Tot i això penso
que les nostres possibilitats “pràctiques” d’influir en la situació general no
són al nostre abast i només des del camp de les energies podem aportar quelcom
útil.
Si fem una mica
de balanç del temps d’existència del grup, hem d’estar força contents de com ha
anat fins ara. Hem crescut en integrants, ens hem relacionat amb altres grups
de la zona, hem endegat iniciatives pràctiques, hem fem activitats lúdiques i,
el més important, hem creat un espai d’acollida i llibertat on compartim
neguits i opinions.
Ara ens trobem en un punt de maduresa que demanaria plantejaments més compromesos, més “productius”, per anar consolidant aquesta gran proposta d’acció cívica endegada per la Dolça Revolució.
Els temps
segueixen sent crítics i fins i tot augmenten les amenaces ben reals (vacunes)
sense que se li vegi la llum al final del túnel. La gent està resignada al
sotmetiment que ens varen imposar i, el més greu, s’hi està acostumant.
Quan després d’un
any d’opressió encara continues veient la majoria de gent promocionant l’ús de
la mascareta que ens separa i ens amaga els uns els altres, costa no caure en
el desencís més decebedor en constatar la soledat dels qui seguim “donant la
cara” (en tot el sentit de la paraula) i alhora haver de reconèixer el camí cap
a la foscor que fem tots plegats perquè el Sistema no afluixa i més comptant amb
la nostra “aquiescència”
Aquesta part és
la més penosa: L’enfrontament que tenim entre nosaltres mateixos i que els
“negacionistes” siguem els “malvats” de la pel·lícula tant per al Sistema com
per als nostres germans abduïts pels cants de sirena.
Al final, és una
batalla individual sense més expectatives que les de donar testimoni d’una
dignitat i llibertat humanes totalment anorreades i amb només la perspectiva
d’haver de renunciar a un sistema de vida que condiciona el “benestar” a la
submissió i precarització.
Hi ha d’haver
algun camí, alguna drecera on fent servir la imaginació ens meni a un lloc
diferent, on poder començar de nou, on poder replantejar-se el modus de vida
malgrat l’alienació general que s’ha creat per mitjà de la por...
Si tots hem de
morir, perquè ens hi rabegem i renunciem a un viure digne durant el temps de
vida del què gaudim ?
Renunciar a
ballar, cantar, abraçar-nos, riure i veure’ns cara a cara, a compte d’un
hipotètic contagi ?
Viure és una
aventura... una aventura extraordinària: Què fem amb la cara tapada i tancats a
casa? Hem d’esperar que ens donin permís per a “viure”, per a “ser feliços”?
No veieu que així
és com ens volen, sotmesos, acovardits, temorencs, i sobre tot obedients!
Faig una crida a
confiar en la Vida i a viure-la gaudint de totes les meravelles que ens ofereix
----------------------------------------------------------------------------
Joan Martí - Membre del grup Sobirania i Salut Vilafranca
No hay comentarios:
Publicar un comentario